A on vol portar la sanitat?, senyor Mas-Collell

Mentre alguns benintencionats volien constatar un canvi en la sensibilitat política del President Mas, quan ahir advertia al President del Banc Central Europeu que l’austeritat i la reducció del dèficit no seran suficients per sortir de la crisi, només han calgut menys de vint-i-quatre hores per comprovar que era un miratge. El temps que hem trigat a llegir l’article al diari El País del conseller Mas-Collell on demana al govern de Espanyol que sigui més contundent amb les retallades i en l’aplicació del copagament sanitari.

Entre d’altres mesures Mas-Collell proposa que els treballadors actius amb rendes superiors a 100.000 euros sufraguin el 100% del medicaments i que els pacients ingressats als hospitals paguin 5 euros diaris.

Sorprèn que l’article no aporti dades que justifiquin aquestes mesures, i que tampoc s’indiqui quins serien els ingressos que s’obtindrien ...

Ni dades ni raons objectives, però sí molta ideologia. La prova més evident, quan Mas-Collell escriu “no serà possible en el futur canalitzar el seu finançament (de la sanitat) estrictament a través dels recursos fiscals de caràcter general”.

Amb l’excusa de les dificultats econòmiques i l’aparença de que estem demanant un esforç a les rendes més altes, el que pretén CiU és conduir-nos a un canvi de model que trenca amb la sanitat universal i gratuïta tal i com l’hem conegut fins ara.

El Govern de CIU no esta sol en aquesta cursa per desmantellar el nostre sistema de salut. Com en tantes d’altres retallades, va de la mà de Partit Popular. En aquets cas, de la Ministra Mato, que ja ha obert el camí amb el Real Decret Llei 16/2012 aprovat el passat del 20 d’abril. Per aquesta raó, l’endemà de la seva publicació al BOE vaig sol·licitar, des del Grup de l’Entesa per Catalunya, la seva compareixença al Senat perquè doni compte del retrocés en drets que implicarà per a la majoria de ciutadans.

En qualsevol cas, les declaracions de Mas-Collell no deixen lloc a dubte sobre els intencions del Govern i la ideològia que esta presidint totes les seves decisions.

Com hem finançat, fins a dia d’avui, la nostra sanitat sinó a través dels impostos? Que vol dir que ja no és sostenible? Que no és més redistributiu fer pagar més als que més tenen, a través dels impostos, mentre garantim l’accés universal a la salut a tothom, independentment del seu nivell de renda?

Calen reformes a la nostra sanitat? Si, calen, són necessàries i desitjables per garantir l’eficiència i equitat del sistema. A tall d’exemple la reordenació dels recursos i serveis més cars (terciarisme) a Catalunya és una assignatura pendent des de fa temps.

Per tant, tenim alternatives per generar ingressos i per ser més eficients en la despesa que no passen indispensablement pel copagament (seria millor anomenar-lo repagament).

Sí, existeixen alternatives. Les hem escoltat aquests dies de la mà de Martin Schulz , President del Parlament Europeu. Ahir mateix, en una conferència, proposava la creació d’un nou impost a les transaccions financeres, que significaria uns ingressos de 55.000 M d’euros a l’eurozona.” La qüestió de l’impost sobre transaccions financeres no és una qüestió  d’ideologia, sinó de justícia”, va dir. I jo afegeixo: de justícia social. Encara que a CiU, al PP i al senyor Mas-Collell, sembla que això no els interessa massa.

Mama, et puc preguntar una cosa?

-Mama, et puc preguntar una cosa?

-Digue'm.

-Si tinc tos em portaràs al metge oi?

-Si, si tens molta tos sí.

-I em farà prendre aquell xarop tant dolent...Ecsss! I em curaré, no?

-Sí, per què ho preguntes?

-És que l’Alba tenia tos.

-L’Alba de la teva classe?

-Sí, tenia tos i ja no ve a l’escola des de fa molts dies…

(Silenci)

-Mama?

-Què?

-Per què l’Alba no s’ha curat?

-Perquè  de vegades necessitem més coses que les medicines per curar-nos.

-Jo m’ho passo molt bé amb l’Alba, m’explica moltes coses al pati, sempre li dono un tros del meu entrepà…no t’enfades, oi mama? És que m’explicava que a casa seva sopaven molt poquet i tenia gana als matins, i mai portava entrepà…. i com que estava tant primeta... i jo una mica grassonet .. doncs... li donava.

Sempre té fred, a la classe, al pati... cada cop juga menys amb nosaltres... Llavors va començar aquella tos, sempre estava tossint i nosaltres li dèiem Alba prou de tossir sembles un trombó!

Però ara l’enyoro... Em feia riure al pati... Crec que m’agrada l’Alba, mama... no és presumida com les altres nenes, la roba li ve una mica gran… però és molt divertida i té molta imaginació!! Jo em pensava que tornaria de seguida però ja fa unes setmanes que no ve. Tu creus que el xarop no l’ha curat?

-El xarop li curarà la tos, però l'Alba té una altra cosa més díficil de curar...

-Ah si, i com és diu?

-És diu pobresa.

-I com es cura?

Superherois

Les persones que les pateixen no són rares, són persones que la vida, la genètica o algun anticòs els ha fet patir una malaltia poc freqüent. 

Tant poc freqüent com per exemple la Linfangioleiomiomatosis  que té una prevalença de 1,8 afectats per milió de persones, i que en l’actualitat la seva associació AELAM té només 70 associades a tota Espanya, i unes 70 persones més s’han adreçat a la mateixa per demanar suport o informació.

Hi ha un total de més 7.000 malalties minoritàries descrites al món, i afecten aproximadament a un 5% la població.

Les xifres com sempre són fredes, però darrera de cada número hi ha una història de supervivents, perquè quan et toca una patologia poc freqüent, has d’aprendre a estar sol, a conviure amb una afecció que molt poca gent entendrà i que en alguns casos no t’afavorirà i per tant et miraran com a un “bitxo raro”.

A Catalunya l’any 2009 és va crear la Comissió Assessora de les Malalties Minoritàries per ajudar a que no fossin tant invisibles, als qui després d’un diagnòstic normalment llarg i feixuc, puguin adreçar-se al CatSalut i trobar algunes respostes, a les més de 350.000 persones que en pateixen una a Catalunya .

Com de costum no tenen edat, i poden debutar durant la infància com el Síndrome de Coffin-Lowy, durant la joventut, o en la maduresa com el Síndromede Huntington.

El fet de que el nombre d’afectats de cada una d’elles sigui petit, fa que no siguin objecte preferent de la recerca de la Farmaindustria, però cada cop més s'hi inverteixen més recursos en buscar solucions aquestes patologies. També les casualitats fan que alguns fàrmacs que s'utilitzen per altres malaties es provin de forma experimental o com a us compassiu, i funcionin...I així com sempre ha fet la ciència amb la tossuderia dels metges, dels investigadors i dels afectats, tots ells lluitadors, poc a poc amb el mètode assaig error, és va avançant per aquest difícil camí, que algunes persones els hi ha tocat caminar.

Avui el dia internacional de les Malalties Minoritàries, Poc freqüents o Rares és mereixen tot el nostre reconeixement perquè cadascun d’ells són petits herois.
Alguns fins i tot superherois.

Amors que maten

Ella no havia pensat mai que passaria, ja havia decidit que aquell noi li agradava molt, no sabia que havia sigut, si la seva mirada o els seu somriure o potser els seus ull.. no ho sabia, però en uns segons alguna cosa havia passat. S’havia enamorat...de l’home equivocat però no ho sabia.

Durant el primer mes de l’any 2012 han perdut la vida, només a Catalunya cinc dones, i a tot el país catorze! Minsiterio de Sanidad Servicios Sociales y Igualdad L’estadística fa posar la pell de gallina, set d’elles son d’origen espanyol, 5 catalanes i la resta immigrants, eren dones joves en edat productiva dels 30 als 60 anys.

Les declaracions de la Ministra Ana Mato en el primer cas de violència masclista van evidenciar que queda molt camí per fer, ja que la pròpia ministra va titllar el cas de violència "familiar" deixant així en l'àmbit de la vida privada la mort d'una dona per la seva parella.

Què ens esta passant ? Com pot ser que en el primer mes de l’any ja hagin hagut tantes morts per violència de gènere? Tantes?. L’any passat durant el mes de gener van produir-se 8 morts i el total de víctimes mortals l’any 2011 va arribar a 61 vides truncades, i tot i així va ser millor que el 2010. Cliqueu l’enllaç i mireu les dades, son esfereïdores!

Aquesta societat no ens ensenya a estimar i respectar a l’altre i menys a les dones, des de molt petits anem absorbint com una esponja pel·lícules, cançons , llibres, frases, històries que ens ensenyen que patir per amor és normal...

L’amor és un sentiment molt complexa, Jose Antonio Marina titula la primera part del seu llibre Palabras de amor ( tractat filosòfic dels sentiments través de cartes d'amor de totes les èpoques) “Esto es amor, quien lo probó lo sabe”, i el defineix com:“Ante todo, es la aparición inesperada y sorprendente, de una persona que destaca sobre el resto del mundo”. I així és com comença però no sempre continua com ho hauria de fer, amb el respecte per l'altre.

El darrer espectacle del Cirque du Soley, CORTEO, sense cap mena de dubte, espectacular com sempre, hi ha una de les actuacions més boniques que jo recordo, és una magnífica al·legoria sobre l’amor, que fan dos trapezistes, una noia i un noi, i et deixen bocabadat amb les acrobàcies i els perills que comporta fer les, elevant-se per sobre de tot el públic i deixant-se caure des del cel amb la confiança absoluta que l’altre et recollirà i no et faràs mal.

Però aquesta al·legoria, no és real perquè que passa quan confies i et deixes caure i l'altre no et recull sinó que aprofita per trepitjar-te... Primer et controlen, desprès t’avergonyeixen davant dels altres, desprès et deprecien, i cada cop et sents més petita fins que un dia et peguen, cada cop més fort i si no pots marxar, fugir, desenganxar-te... un dia et maten.

Pel·lícules com la Te doy mis Ojos de Itziar Bollarin, amb una gran interpretació de Laia Marull i un, com sempre, magnífic Luís Tosar (2003) expliquen la teranyina en que s'acaba convertint una relació patològica.

Hi ha una cançó de Sabina que es titula Contigo personalment mai m’agrada’t perquè la seva estrofa diu:" por que el amor cuando no muere mata, por que amores que matan núnca muren“ i amb frases així anem creixent… és una mostra més com de vegades confonem la passió, l'enamorament, amb el patiment. Hi ha moltes maneres d’expressar l’amor, mil cançons del mateix autor ho demostren, la darrera amb Joan Manel Serrat és molt bonica: “Hoy porti mañana por mi”

A les i els que teniu filles en edat adolescent, a les més joves o qui li vingui de gust us recomano un llibre Ya no sufro por amor de Lucía Etxebarria, en el que fuig del manual d’auto ajuda, i com ella defineix, és un llibre aspirina en el que explica, entre altres coses, els deu manaments d’una relació (més o menys) feliç. Maitena també és un bon exemple per millorar la nostra autoestima i saber marxar de les relacions que no ens convenen, una vinyeta excel·lent  és titula Conductas típicas del amor enfermo i és un clar exemple de com a vegades confonem amor amb altres sentiments que senzillament no ho son.

Tot aixó hauria de ser d’obligada lectura durant la ESO. Perquè és aquí on comença tot, on les dones es confonen i al final entren en una espiral de la que és molt difícil de sortir... i a vegades no se'n surten i perden la vida en la tempesta.

Alguna cosa hem de fer i ho hem de fer entre tots.

Amb la cara i la creu

Vaig dir que faria un post dedicat als amics, perquè un d’ells em va dir la falta ortogràfica més GRAN del meu Blog, el meu segon cognom:Riqué i aquesta setmana se'l mereixen més que mai perquè me oblidat d'un dinar, una amiga marxa lluny, i dues d'elles han fet anys...

Un post dedicat als amics, als nou i als de sempre, perquè als amics són una part molt important de les nostres vides.

Fa poc, arrel de l’aniversari d’una amiga, vaig recuperar un article de la Rosa Montero que es va publicar a El País Semanal de fa uns anys titulat Gracias com a targeta de felicitació. L’article parlava dels amics i de lo difícil que és escriure sobre l’amistat perquè com de l’amor tots ens considerem experts en el tema.

Però l’amistat no és un sentiment sobtat com ho és l'amor, creix poc a poc, es construeix amb el llarg del temps, cal mimar-la i gastar hi temps, cuidar-la.

Amb l'elecció dels amics a vegades t'equivoques i d’aquell que et pensaves que seria un gran amic, després resulta que no...Tens amics de l'escola, de l’adolescència, de l'universitat... dels que quan els retrobés al caps dels anys, pots mantenir una conversa com si fes només una setmana que no us veieu, i d'altres que vas fent pel camí a la maduresa, de la feina, del treball en equip, d'un viatge..

Com de costum hi ha molts referents cinematogràfics que parlen de la amistat com Los amigos de Peter de Kenneth Brannagh (1992) on Emma Thomson fa un interpretació molt divertida, i el llavors desconegut Hugh Laurie (Dr. House) te un dels papers protagonistes. I de sèries televisives com Friends, Bands of Broders o fins i tot The West Wing. Si cliqueu l'enllaç veureu un fragment d'un dels meus capítols preferits, per molts motius: sempre he sigut una romàntica i aquest capítol ho te tot: saviesa, democràcia en estat pur, instint femení, treball en equip per una causa justa i el protagonista és un senador. Tot i que la primera vegada que el vaig veure l'any 2006, no sabia el que em deparava el futur.

Un de les meus poemes preferit del llibre amb el mateix nom de Kristiane Allert-Wybranietz i diu:

Com si fos, tan senzill!
Jo t’ofereixo: La meva amistat
Data de lliurament: De seguida, amb provisió de sentiments
Preu: De franc
Reserva de propietat: Cap possibilitat de guany
Lliurament: A domicili, sense despeses i al contrari del que s'acostuma , sense embalatge

Als meus amics me’ls estimo i no em fa vergonya dir-ho, sempre que els necessito hi són, hem compartit rialles, caps de setmana, secrets, complicitats, angoixes i pors, i el més important m’accepten com soc: amb la cara i la creu,de vegades com l'escuma d'un gasosa... i amb faltes d'ortografia incloses!

L’article de Rosa Montero ho explica amb molta clarividència, no el sabut trobar a la xarxa però segur que hi és, i acaba amb una senzilla frase que em permeto adaptar.
Gràcies per que hem compartit i pel que compartirem. Moltes gràcies.