Era una vegada el tripagament...

Mentre preparàvem la coca i els petards per la revetlla de Sant Joan, l’euro per recepta s’estrenava a les farmàcies. Engegava el primer impost a tot l’Estat sobre la malaltia, qui més malalt està, qui més fàrmacs necessita, més paga.

Una setmana després ha entrat en vigor el copagament sanitari que ha imposat el govern del Partit Popular  amb el Real Decret 16/2012.

Des de l’anunci fins la entrada en vigor de tots dos impostos han passat unes quantes coses que val la pena recordar.

En primer lloc  el Reial Decret 16/2012 envaeix competències de l’Estatut d’Autonomia, tal com diu el dictàmen del Consell de Garanties Estatutàries. D’altra banda l’euro per recepta segons el govern de l’Estat podria envair competències estatals. De manera que Convergencia i Unió i el Partit Popular després de converses entre Duran i Sáenz de Santamaría han decidit postergar les discussions competencials durant 9 mesos abans d’emprendre qualsevol via davant del Tribunal Constitucional i aplicar les dues mesures.

En segon lloc, la Ministra ha intentat posar una cortina de fum amb la noticia que al creuar les dades de Sanitat i Seguretat Social, ha quedat al descobert un frau de 200.000 usuaris. Benvingut el descobriment! Però no oblidem que aquest govern ha promogut una amnistia fiscal pels qui més defrauden. Per tant que no ens vulguin confondre, una cosa és el frau, que cal perseguir-lo i més quan es tracta d’un problema entre dades de diferents administracions, i l’altre molt diferent és retallar drets socials.

I per últim des del Ministeri s'ha anunciat la retirada de més de 400 medicaments de la cartera pública, i la Ministra no ha pogut estar-se'n de fer recomanacions com: recorrer a herbes medicinals i remeis casolans per substituir les medicines que ja no seran finançades amb diners públics....

Tot plegat  molt de fum i soroll per implementar aquest impostos

El que si queda clar és que:

- Tots els estudis realitzats sobre els copagaments evidencien un efecte important i negatiu sobre l'equitat i l'accesabilitat al sistema sanitari de les persones més vulnerables, amb menys ingressos i amb malalties cròniques.

- Que a Catalunya paguem un euro més que a la resta de l’Estat pel mateix medicament.

- Que als ciutadans se’ls ha informat per la premsa i a través de la oficina de farmàcia, no han rebut cap informació especifica de l’administració quan acaben de perdre un dret.

- Que la recaptació de 100 Milions d’euros a l’any  a través de l’euro per recepta no justifica en cap cas la taxa, perquè es poden buscar altres vies de recaptació d’ingressos. Recordo que l’impost de successions no s’està aplicant ( 450M d’euros ).

- I que per algun estrany motiu els nostres governants han decidit iniciar els nous copagaments coincidint amb període estival i en dates senyalades. No em digueu que soc mal pensada, però no serà que els seus votants ja han començat les vacances?

Debat dels pressupostos al Senat

Ahir va finalitzar el debat dels Pressupostos Generals de l'Estat de 2012 al Senat. Han estat 4 dies intensos de debat, on el PP ha tornat a demostrar que no te cap intenció d'arribar a acords amb la resta de grups parlamentaris. De les més de mil esmenes presentades, només han prosperat les esmenes del Grup Popular i 3 esmenes menors de la resta de grups.

Seguint l'exemple de Mariano Rajoy, els ministres del Govern van brillar per al seva absència. Cap d'ells, llevat de Montoro, que va venir a presentar el Projecte el primer dia, va assistir al Senat a defensar els comptes del seu Departament. Tampoc Rajoy pensa cel.lebrar enguany el debat sobre l'estat de la nació. No considera que hi hagi cap circumstància excepcional ni res a explicar al Congrés ni als ciutadans... Definitivament, aquest Govern ha nascut amb vocació d'amagar-se i no donar la cara.

Us adjunto, per si és del vostre interès, la intervenció que vaig fer per defensar el veto als pressupostos de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (Secció 26), el passat dimarts.

(....)

Gracias  Presidente, buenos días señorías

Empezaré este veto a la sección 26  con un nombre: Francesc Romeu, un joven arquitecto catalán.

Hace unos días recibió una carta del Instituto Nacional de la Seguridad Social en la que le informaban de que, a partir del próximo 1 de setiembre, perdería el derecho a la asistencia sanitaria.

Desconcertado, se dirigió a su  centro de Salud, en Mataró, y a la oficina de la Seguridad Social, dónde le confirmaron que perdería la cobertura sanitaria a parir de esa fecha.

Francesc es un de eso ciudadanos mayores de 26 años que no han podido cotizar a la Seguridad Social.

A raíz de esta noticia, y solo entonces el  Ministerio de Sanidad accedió a modificar el Real Decreto 16/2012. A pesar de que la Ministra repitió hasta la saciedad que el decreto no limitaba la cobertura sanitaria universal. Es evidente que no era así. Y todavía hoy el decreto excluye  a otros colectivos de esta prestación. Como es el caso de los inmigrantes en situación irregular.

Este es un ejemplo más de la precipitación con la que el Gobierno ha afrontado un tema tan sensible como es la Sanidad. La misma falta de rigor  que ha  habido con  el presupuesto de la sección 26. Porque señorías, estos presupuestos de sanidad quedaron enmendados a laos pocos días de su presentación en el congreso, cuando se anunció un recorte adicional de 7.000 M€.

Y todos sabemos que este presupuesto y el decreto son dos caras de la mima moneda. Tienen un objetivo común: cambiar el modelo sanitario y social

Pero vayamos a la sección 26. Estos presupuestos recortan todas las partidas que afectan a la mayoría de los ciudadanos, y especialmente a los más vulnerables:

-Disminuyen drásticamente los programas del Sida y el Plan nacional De Drogas.
-Recortan los programas de cohesión sanitaria.

-Paralizan la Ley de la dependencia, recortando 283 M€ que debían ser transferidos a las Comunidades Autónomas para financiar estos servicios.

-Reducen los programas de apoyo a la familia Y la infancia  en un 42,5%. Justo cuando acabamos de conocer que la pobreza infantil se ha incrementado un 23%, según señala UNICEF en su último informe.

-Y como era de esperar, disminuyen en un 20% los recursos para los programas de igualdad de oportunidades entre hombres y mujeres y en mas de un 21% para combatir la violencia de género

Y no me digan señorías del PP que harán más con menos porqué en Sanidad, Servicios sociales e Igualdad menos es menos, menos derechos ,menos oportunidades  y mas problemas de salud

Señorías, estos son unos presupuestos más fundados en la ideología que en la austeridad, porque no se basan en criterios de eficiencia ni tienen en cuenta el impacto social de los recortes.

Solo pondré un ejemplo: dejar de invertir en la prevención y los programas de VIH incrementa el riesgo no solo para los afectados sino para la salud pública en su conjunto.

Por todas estas razones que he tratado de exponer, el Grupo de la Entesa pel Progrés de Catalunya, ha presentado este veto al presupuesto de la sección 26.

Lo hemos hecho desde la convicción y desde el frontal descuerdo con una política de recortes indiscriminados que además de injusta en insolidaria, no es eficiente desde el punto de vista social.

Presentamos este veto porque sabemos que existen otras alternativas para garantizar la sostenibilidad y la calidad de los servicios públicos, que no pasan por recortar y suprimir derechos.

Alternativas que son más equitativas y que permiten preservar el derecho a la salud y mantener la cohesión social. Aunque, por lo que se ve, éstas no son sus prioridades.
Para ustedes, nuestro modelo de protección social, nuestra sanidad, nuestra educación pública…son cargas. Un gasto más, pero no es así, sino todo lo contrario, son una inversión de futuro. Son los puntales sobre los que hemos asentado un sistema de bienestar y solidaridad que es una de nuestras mayores fortalezas.

El pasado jueves, el Presidente francés François Hollande, remitió una carta al resto de países europeos, apostando por la puesta de un pacto por el crecimiento a través de un ambicioso plan de inversiones.

En uno de sus puntos, señala, y leo literalmente:

“Francia, como otros países europeos, tiene un modelo social que defender. La crisis lo ha debilitado en el plano financiero y filosófico; algunos lo consideran un handicap. Pero este modelo social es un elemento de competitividad. El nirvana no es nivel más bajo de protección social”.

Esperamos que el señor Rajoy haya leído atentamente esta carta.

Aunque, a día de hoy, y para desgracia de los españoles, no confiamos mucho en que el PP entienda que lo este país necesita no son sólo recortes, sino planes de crecimiento. Sólo así podremos salir adelante y mantener nuestros servicios públicos.

Gracias señor Presidente.

A on vol portar la sanitat?, senyor Mas-Collell

Mentre alguns benintencionats volien constatar un canvi en la sensibilitat política del President Mas, quan ahir advertia al President del Banc Central Europeu que l’austeritat i la reducció del dèficit no seran suficients per sortir de la crisi, només han calgut menys de vint-i-quatre hores per comprovar que era un miratge. El temps que hem trigat a llegir l’article al diari El País del conseller Mas-Collell on demana al govern de Espanyol que sigui més contundent amb les retallades i en l’aplicació del copagament sanitari.

Entre d’altres mesures Mas-Collell proposa que els treballadors actius amb rendes superiors a 100.000 euros sufraguin el 100% del medicaments i que els pacients ingressats als hospitals paguin 5 euros diaris.

Sorprèn que l’article no aporti dades que justifiquin aquestes mesures, i que tampoc s’indiqui quins serien els ingressos que s’obtindrien ...

Ni dades ni raons objectives, però sí molta ideologia. La prova més evident, quan Mas-Collell escriu “no serà possible en el futur canalitzar el seu finançament (de la sanitat) estrictament a través dels recursos fiscals de caràcter general”.

Amb l’excusa de les dificultats econòmiques i l’aparença de que estem demanant un esforç a les rendes més altes, el que pretén CiU és conduir-nos a un canvi de model que trenca amb la sanitat universal i gratuïta tal i com l’hem conegut fins ara.

El Govern de CIU no esta sol en aquesta cursa per desmantellar el nostre sistema de salut. Com en tantes d’altres retallades, va de la mà de Partit Popular. En aquets cas, de la Ministra Mato, que ja ha obert el camí amb el Real Decret Llei 16/2012 aprovat el passat del 20 d’abril. Per aquesta raó, l’endemà de la seva publicació al BOE vaig sol·licitar, des del Grup de l’Entesa per Catalunya, la seva compareixença al Senat perquè doni compte del retrocés en drets que implicarà per a la majoria de ciutadans.

En qualsevol cas, les declaracions de Mas-Collell no deixen lloc a dubte sobre els intencions del Govern i la ideològia que esta presidint totes les seves decisions.

Com hem finançat, fins a dia d’avui, la nostra sanitat sinó a través dels impostos? Que vol dir que ja no és sostenible? Que no és més redistributiu fer pagar més als que més tenen, a través dels impostos, mentre garantim l’accés universal a la salut a tothom, independentment del seu nivell de renda?

Calen reformes a la nostra sanitat? Si, calen, són necessàries i desitjables per garantir l’eficiència i equitat del sistema. A tall d’exemple la reordenació dels recursos i serveis més cars (terciarisme) a Catalunya és una assignatura pendent des de fa temps.

Per tant, tenim alternatives per generar ingressos i per ser més eficients en la despesa que no passen indispensablement pel copagament (seria millor anomenar-lo repagament).

Sí, existeixen alternatives. Les hem escoltat aquests dies de la mà de Martin Schulz , President del Parlament Europeu. Ahir mateix, en una conferència, proposava la creació d’un nou impost a les transaccions financeres, que significaria uns ingressos de 55.000 M d’euros a l’eurozona.” La qüestió de l’impost sobre transaccions financeres no és una qüestió  d’ideologia, sinó de justícia”, va dir. I jo afegeixo: de justícia social. Encara que a CiU, al PP i al senyor Mas-Collell, sembla que això no els interessa massa.

Mama, et puc preguntar una cosa?

-Mama, et puc preguntar una cosa?

-Digue'm.

-Si tinc tos em portaràs al metge oi?

-Si, si tens molta tos sí.

-I em farà prendre aquell xarop tant dolent...Ecsss! I em curaré, no?

-Sí, per què ho preguntes?

-És que l’Alba tenia tos.

-L’Alba de la teva classe?

-Sí, tenia tos i ja no ve a l’escola des de fa molts dies…

(Silenci)

-Mama?

-Què?

-Per què l’Alba no s’ha curat?

-Perquè  de vegades necessitem més coses que les medicines per curar-nos.

-Jo m’ho passo molt bé amb l’Alba, m’explica moltes coses al pati, sempre li dono un tros del meu entrepà…no t’enfades, oi mama? És que m’explicava que a casa seva sopaven molt poquet i tenia gana als matins, i mai portava entrepà…. i com que estava tant primeta... i jo una mica grassonet .. doncs... li donava.

Sempre té fred, a la classe, al pati... cada cop juga menys amb nosaltres... Llavors va començar aquella tos, sempre estava tossint i nosaltres li dèiem Alba prou de tossir sembles un trombó!

Però ara l’enyoro... Em feia riure al pati... Crec que m’agrada l’Alba, mama... no és presumida com les altres nenes, la roba li ve una mica gran… però és molt divertida i té molta imaginació!! Jo em pensava que tornaria de seguida però ja fa unes setmanes que no ve. Tu creus que el xarop no l’ha curat?

-El xarop li curarà la tos, però l'Alba té una altra cosa més díficil de curar...

-Ah si, i com és diu?

-És diu pobresa.

-I com es cura?

Superherois

Les persones que les pateixen no són rares, són persones que la vida, la genètica o algun anticòs els ha fet patir una malaltia poc freqüent. 

Tant poc freqüent com per exemple la Linfangioleiomiomatosis  que té una prevalença de 1,8 afectats per milió de persones, i que en l’actualitat la seva associació AELAM té només 70 associades a tota Espanya, i unes 70 persones més s’han adreçat a la mateixa per demanar suport o informació.

Hi ha un total de més 7.000 malalties minoritàries descrites al món, i afecten aproximadament a un 5% la població.

Les xifres com sempre són fredes, però darrera de cada número hi ha una història de supervivents, perquè quan et toca una patologia poc freqüent, has d’aprendre a estar sol, a conviure amb una afecció que molt poca gent entendrà i que en alguns casos no t’afavorirà i per tant et miraran com a un “bitxo raro”.

A Catalunya l’any 2009 és va crear la Comissió Assessora de les Malalties Minoritàries per ajudar a que no fossin tant invisibles, als qui després d’un diagnòstic normalment llarg i feixuc, puguin adreçar-se al CatSalut i trobar algunes respostes, a les més de 350.000 persones que en pateixen una a Catalunya .

Com de costum no tenen edat, i poden debutar durant la infància com el Síndrome de Coffin-Lowy, durant la joventut, o en la maduresa com el Síndromede Huntington.

El fet de que el nombre d’afectats de cada una d’elles sigui petit, fa que no siguin objecte preferent de la recerca de la Farmaindustria, però cada cop més s'hi inverteixen més recursos en buscar solucions aquestes patologies. També les casualitats fan que alguns fàrmacs que s'utilitzen per altres malaties es provin de forma experimental o com a us compassiu, i funcionin...I així com sempre ha fet la ciència amb la tossuderia dels metges, dels investigadors i dels afectats, tots ells lluitadors, poc a poc amb el mètode assaig error, és va avançant per aquest difícil camí, que algunes persones els hi ha tocat caminar.

Avui el dia internacional de les Malalties Minoritàries, Poc freqüents o Rares és mereixen tot el nostre reconeixement perquè cadascun d’ells són petits herois.
Alguns fins i tot superherois.

Amors que maten

Ella no havia pensat mai que passaria, ja havia decidit que aquell noi li agradava molt, no sabia que havia sigut, si la seva mirada o els seu somriure o potser els seus ull.. no ho sabia, però en uns segons alguna cosa havia passat. S’havia enamorat...de l’home equivocat però no ho sabia.

Durant el primer mes de l’any 2012 han perdut la vida, només a Catalunya cinc dones, i a tot el país catorze! Minsiterio de Sanidad Servicios Sociales y Igualdad L’estadística fa posar la pell de gallina, set d’elles son d’origen espanyol, 5 catalanes i la resta immigrants, eren dones joves en edat productiva dels 30 als 60 anys.

Les declaracions de la Ministra Ana Mato en el primer cas de violència masclista van evidenciar que queda molt camí per fer, ja que la pròpia ministra va titllar el cas de violència "familiar" deixant així en l'àmbit de la vida privada la mort d'una dona per la seva parella.

Què ens esta passant ? Com pot ser que en el primer mes de l’any ja hagin hagut tantes morts per violència de gènere? Tantes?. L’any passat durant el mes de gener van produir-se 8 morts i el total de víctimes mortals l’any 2011 va arribar a 61 vides truncades, i tot i així va ser millor que el 2010. Cliqueu l’enllaç i mireu les dades, son esfereïdores!

Aquesta societat no ens ensenya a estimar i respectar a l’altre i menys a les dones, des de molt petits anem absorbint com una esponja pel·lícules, cançons , llibres, frases, històries que ens ensenyen que patir per amor és normal...

L’amor és un sentiment molt complexa, Jose Antonio Marina titula la primera part del seu llibre Palabras de amor ( tractat filosòfic dels sentiments través de cartes d'amor de totes les èpoques) “Esto es amor, quien lo probó lo sabe”, i el defineix com:“Ante todo, es la aparición inesperada y sorprendente, de una persona que destaca sobre el resto del mundo”. I així és com comença però no sempre continua com ho hauria de fer, amb el respecte per l'altre.

El darrer espectacle del Cirque du Soley, CORTEO, sense cap mena de dubte, espectacular com sempre, hi ha una de les actuacions més boniques que jo recordo, és una magnífica al·legoria sobre l’amor, que fan dos trapezistes, una noia i un noi, i et deixen bocabadat amb les acrobàcies i els perills que comporta fer les, elevant-se per sobre de tot el públic i deixant-se caure des del cel amb la confiança absoluta que l’altre et recollirà i no et faràs mal.

Però aquesta al·legoria, no és real perquè que passa quan confies i et deixes caure i l'altre no et recull sinó que aprofita per trepitjar-te... Primer et controlen, desprès t’avergonyeixen davant dels altres, desprès et deprecien, i cada cop et sents més petita fins que un dia et peguen, cada cop més fort i si no pots marxar, fugir, desenganxar-te... un dia et maten.

Pel·lícules com la Te doy mis Ojos de Itziar Bollarin, amb una gran interpretació de Laia Marull i un, com sempre, magnífic Luís Tosar (2003) expliquen la teranyina en que s'acaba convertint una relació patològica.

Hi ha una cançó de Sabina que es titula Contigo personalment mai m’agrada’t perquè la seva estrofa diu:" por que el amor cuando no muere mata, por que amores que matan núnca muren“ i amb frases així anem creixent… és una mostra més com de vegades confonem la passió, l'enamorament, amb el patiment. Hi ha moltes maneres d’expressar l’amor, mil cançons del mateix autor ho demostren, la darrera amb Joan Manel Serrat és molt bonica: “Hoy porti mañana por mi”

A les i els que teniu filles en edat adolescent, a les més joves o qui li vingui de gust us recomano un llibre Ya no sufro por amor de Lucía Etxebarria, en el que fuig del manual d’auto ajuda, i com ella defineix, és un llibre aspirina en el que explica, entre altres coses, els deu manaments d’una relació (més o menys) feliç. Maitena també és un bon exemple per millorar la nostra autoestima i saber marxar de les relacions que no ens convenen, una vinyeta excel·lent  és titula Conductas típicas del amor enfermo i és un clar exemple de com a vegades confonem amor amb altres sentiments que senzillament no ho son.

Tot aixó hauria de ser d’obligada lectura durant la ESO. Perquè és aquí on comença tot, on les dones es confonen i al final entren en una espiral de la que és molt difícil de sortir... i a vegades no se'n surten i perden la vida en la tempesta.

Alguna cosa hem de fer i ho hem de fer entre tots.

Amb la cara i la creu

Vaig dir que faria un post dedicat als amics, perquè un d’ells em va dir la falta ortogràfica més GRAN del meu Blog, el meu segon cognom:Riqué i aquesta setmana se'l mereixen més que mai perquè me oblidat d'un dinar, una amiga marxa lluny, i dues d'elles han fet anys...

Un post dedicat als amics, als nou i als de sempre, perquè als amics són una part molt important de les nostres vides.

Fa poc, arrel de l’aniversari d’una amiga, vaig recuperar un article de la Rosa Montero que es va publicar a El País Semanal de fa uns anys titulat Gracias com a targeta de felicitació. L’article parlava dels amics i de lo difícil que és escriure sobre l’amistat perquè com de l’amor tots ens considerem experts en el tema.

Però l’amistat no és un sentiment sobtat com ho és l'amor, creix poc a poc, es construeix amb el llarg del temps, cal mimar-la i gastar hi temps, cuidar-la.

Amb l'elecció dels amics a vegades t'equivoques i d’aquell que et pensaves que seria un gran amic, després resulta que no...Tens amics de l'escola, de l’adolescència, de l'universitat... dels que quan els retrobés al caps dels anys, pots mantenir una conversa com si fes només una setmana que no us veieu, i d'altres que vas fent pel camí a la maduresa, de la feina, del treball en equip, d'un viatge..

Com de costum hi ha molts referents cinematogràfics que parlen de la amistat com Los amigos de Peter de Kenneth Brannagh (1992) on Emma Thomson fa un interpretació molt divertida, i el llavors desconegut Hugh Laurie (Dr. House) te un dels papers protagonistes. I de sèries televisives com Friends, Bands of Broders o fins i tot The West Wing. Si cliqueu l'enllaç veureu un fragment d'un dels meus capítols preferits, per molts motius: sempre he sigut una romàntica i aquest capítol ho te tot: saviesa, democràcia en estat pur, instint femení, treball en equip per una causa justa i el protagonista és un senador. Tot i que la primera vegada que el vaig veure l'any 2006, no sabia el que em deparava el futur.

Un de les meus poemes preferit del llibre amb el mateix nom de Kristiane Allert-Wybranietz i diu:

Com si fos, tan senzill!
Jo t’ofereixo: La meva amistat
Data de lliurament: De seguida, amb provisió de sentiments
Preu: De franc
Reserva de propietat: Cap possibilitat de guany
Lliurament: A domicili, sense despeses i al contrari del que s'acostuma , sense embalatge

Als meus amics me’ls estimo i no em fa vergonya dir-ho, sempre que els necessito hi són, hem compartit rialles, caps de setmana, secrets, complicitats, angoixes i pors, i el més important m’accepten com soc: amb la cara i la creu,de vegades com l'escuma d'un gasosa... i amb faltes d'ortografia incloses!

L’article de Rosa Montero ho explica amb molta clarividència, no el sabut trobar a la xarxa però segur que hi és, i acaba amb una senzilla frase que em permeto adaptar.
Gràcies per que hem compartit i pel que compartirem. Moltes gràcies.

Fumar mata i al cinema més

La darrera pel.lícula que he vist la darrera versió de Los hombres que no amaban a las mujeres em va agradar, tot i que tota l’estona em molestava un gest que els dos protagonistes feien en cada seqüència: encendre una cigarreta…

Començo a estar cansada d’aquestes pel·lícules en que tothom fuma, i fuma …
Segur que la majoria de directors de cinema diran que és un recurs necessari per donar força als personatges o per "emboirà" a l’espectador

Però realment cal? Avui a l’any 2011? Quan sabem com és de perjudicial el tabac, quan conèixem les estratègies de la indústria tabaquera per captar als adolescent, el seu principal "target," perquè s’inicín en l’hàbit de fumar..quan més joves millor! Les tabaqueres saben el poder addictiu del tabac i per tant garanteixen el negoci. Perquè també saben que a mesura que el tabac va causant baixes, en els amics, familiar, i en les pròpies limitacions personals la gent deixa de fumar o  almenys ho intenta..

La mortalitat global relacionada amb el tabac a Catalunya  l’any 2006 (dades més recent publicades a la web del Departament de Salut) va ser de 8.673 persones mortes, un 15,5%  del total  de la mortalitat. En homes un 20% i en dones en aquell moment un 6%. Tots els professionals de la salut sabem que la xifra de la mortalitat en malalties relacionades amb el tabac, en dones anirà creixent, perquè elles es van incorporar al món del cigarret fa menys temps, gràcies entre altres raons, al món cinematogràfic per ser una mica com la Lauren Bacall, i també com a símbol d'una alliberament.. en que fumar ens posava al mateix nivell que els homes.

Si voleu dades més recent xafardejeu Salut en Xifres ( darrera actualització 2009) no esta desglossat per causes relacionades amb el tabac, però si podreu veure informació interessant sobre la salut al nostre país.

No hem d'oblidar però que la LLei de 42/210de 30 de desembre de 2010, no va entrar en vigor fins el dia 2 de gener del 2011, l'objectiu de la qual és aconseguir que el nombre de fumadors disminueixi dia a dia, i que ara per ara les dades no estan publicades a la web del Departament, però esperem que hagin millorat en quant al consum de tabac

Tot i així els cineastes continuen fent que personatges tant carismàtics com podria ser el detectiu periodista de la saga Millenium, l'actor Daniel Craig no pari d’encendre cigarretes durant tot a la pel·lícula! I no diguem la protagonista femenina, Lisbeth Salander, el personatge que el broda Rooney Mara. Que hauria passat si en lloc de fumar hagués mastegat xiclet? No ens hauria semblat tant interessant... Doncs sembla que no.

Crec que seria bo que de la mateixa manera que ja ens hem acostumat a que no és pugui fumar en espais públics tancats, també comencéssim avançar en el camí de reivindicar que no fumar et fa igual d’interessant que fumar, és més fas més bona olor i els petons tenen millor gust.

Austràlia esta prohibit fumar a les platges perquè es consideren parcs naturals i espais públics, jo no demano tant ,però si que no acceptem com a normal les cigarretes cinematogràfiques, per cert si busqueu a Google imatges de la pel.lícula no hi ha ni un sol fotograma de cap personatge amb una cigarreta ... 

Fins als anys 70 podia semblar interessant que els actors fumessin, però al primer episodi de la sèrie Mad Men ja explica els perills del tabac. I veus  que com a bons publicistes que són aconseguixen donar-li la volta perquè el seu client, continuí venent ...i ells continuen fumant tota la sèrie.

Però al principis del segle XXI ja no! Perquè sabem que fumar mata, i ho sabem tots: escriptors, guionistes, directors, i sobretot espectadors!

De vez en cuando la vida

A vegades de tant en tant tot surt bé, estàs content, la gent és més amable, no et semblen tan horrorosos els discursos dels polítics de l’oposició, fins i tot penses que potser aquests són diferents...tal com descriu una meravellosa cançó de Joan Manel Serrat " De Vez en Cuando la Vida" .

D’aquesta sensació, en són responsables principalment unes hormones anomenades endorfines, explicació cinetífica que ens donaria Eduard Punset, per això quan estem enamorats tot sembla meravellós... Però també en altres moments de la nostra vida: quan el Barça guanya la Champions, el nivell d’endorfines de Catalunya estic segura que si algú les ha mesurat ha de ser altíssim!  O per exemple, recordo la plaça Sant Jaume el dia la proclamació del Govern d'en Pascual Maragall, els que hi érem, i érem uns quants, crec que teniem un nivell d'emoció i felicitat molt elevat. 

Llibres, com el darrer de l'Albert Espinosa "Si tú me dices ven lo dejo todo... pero dime ven", o pel.lícules com Kung Fu Panda i Kung Fu Panda 2 , films que despleguen tota la filosofia oriental en format de dibuix animat de la excel.lent DreamWorks Animation, d'aquelles pel.lícules que són per adults i per nens,  parlen del que jo volia parlar en aquets post, de "filosofia" vital, de fer-se gran, de saber el que vols.

És una de les claus de la vida, saber el que vols: si vols ser cuiner o vols ser una estrella de cinema, si vols ser escriptor o arquitecte, si vols ser detectiu o polític... Això és resumeix en la famosa frase que molts hem pronunciat:“Es que no sé què vull ser de gran?” i normalment la diem entre els 35 i els 40 anys que ja som bastant grans... (Felicito a tots aquells que l'hagin pronunciat abans!) Però fins que un, no ha recorregut un bon tros de la vida, és difícil saber el que realment vols.

Quan saps on ets i qui ets, que vols i cap on vols anar, apareix un Shen centrat clar, és com ho anomena la medicina tradicional xinesa i alehores estàs radiant i feliç !

No crec que sempre sigui així, però a vegades sí, i quan ho aconsegueixes, tothom és més amable, et truca aquell amic que feia temps que no veies i quedeu, i tot surt bé... o no, però tú ho entomes.

Científicament em sembla que les endorfines que secretem quan ens enamorem duren uns 6 mesos, no sé quan dura el Shen centrat i clar... espero que una mica més...

La importància de les paraules ... i del valors

“La importància de les paraules...”ho deia Àngels Barceló a Hora 25 el dijous 28 de Novembre per començar un debat amb els seus tertulians referint-se a la mateixa manera de dir “copagament” que “tiquet moderador”. Perquè és el mateix, exactament el mateix. Però des d’aquell dijous fins avui han passat moltes coses. Anem per parts, perquè aquesta realitat trepidant no ens deixa temps de reflexionar, i a vegades cal fer ho:

En primer lloc el Primer secretari del PSC, escollit en el darrer Congrés, Pere Navarro ha deixat clar que tenim la mà estesa envers al Govern de al Generalitat però amb condicions: que les decisions de austeritat no castiguin a les classes mitjanes. Mentre el president Mas mante la geometria variable per pactar els pressupostos

Tornem a la importància de les paraules ja siguin escrites o parlades.

Recordo que en cap dels programes electorals de CIU o del PP consta un sol paràgraf sobre el copagament; és més, el Partit Popular va dir que no en posaria. Ni tampoc consta cap paràgraf sobre totes les mesures que el Govern ha anat desgranant.

Comencem per la sorpresa que ens va donar en la primera compareixença el president Artur Mas, pocs dies després de haver guanyat les eleccions generals el PP, però on CIU va ser la força més votada a Catalunya.

En l’argot de salut ens referim a tiquet moderador, aquella taxa que és posa per dissuadir el consum de serveis. En alguns països del Nord d’Europa com Suècia i Noruega, en els que ens emmirallem sovint, l’utilitzen. Darrerament, però, s’ha publicat un article, “No todo es clínica”, de José Ramón Repullo,que qüestiona l’equitat en l’ús de tiquet moderador perquè no discriminen entre l’ús i l’abús.

Durant els darrers quatre anys a Catalunya s’ha establert el millor tiquet moderador pel consum de fàrmacs: la recepta electrònica, aquest avenç tecnològic que ha fet que tots els pacients tinguin només aquell fàrmacs que necessiten, que els metges puguin establir quines son les pautes més adequades, que les visites als CAPs disminueixin per aquets motiu... Per tant de tiquet moderador res, si de cas tiquet recaptador .

L’únic que aportarà aquest copagament serà uns ingressos de 100 M d’euros.

Després de les declaracions del President anunciant que estudiarien el tema, ràpidament el Col·legi de Metges de Barcelona va corregir, especificant que no recaigués en els pacients crònics, que son els que més consumeixen, i que es tingués en compte el nivell de renta. El vicepresident del COMB deia textualment “si serveix per incorporar més recursos, el saludarem favorablement”.

Doncs ja estava tot dit: aleshores per posar-li la nota nacionalista només ha va caldre recordar que aquestes modificacions no es podien fer des de les autonomies, sinó que s’havien de prendre dins l’àmbit del Consejo Interterritorial de Salud, que no és reuniria fins tenir el nou Govern. I amb l’aprovació del Ministeri, perquè la farmàcia és una de les poques competències que li queda al Ministeri en temes de Sanitat, i a més requereix una modificació legislativa.

Mentrestant, el nou president del Govern espanyol no ha dit res...De moment sondeja les seves autonomies, Madrid i Galicia es mostren partidàries, mentre que casualment Javier Arenas, que en breu te eleccions a Andalusia, diu que ni parlar-ne; i València rebutja directament el copagament.

Hem continuat dia darrera dia: el Gerent del Clínic feia unes declaracions on deia que considerava “insuficients” les retallades i era necessari introduir el impostos indirectes (copagament). El 061 defensava que deixar de contestar 35 trucades diàries no era greu, per uns servei d‘emergències... El sector de Salut Mental carregava contra la tisorada i avisava que començava a tenir conseqüències greus per aquest pacients...

Diferents dirigents de CiU han demanat repetidament “PSC fort i responsable” i que passem pàgina del “malbaratament, la mala gestió , l’herència econòmica i l’esta ànims que hem deixat al país". Els nostres diputats no han parat de fer declaracions en contra de la mesura de copagament de l’euro per recepta. En la presentació de la Llei de Pressupostos el passat 20 de desembre, el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar el "tiquet moderador" com un impost "dissuasori" que s'aplicaria d'entrada amb caràcter "universal", encara que va obrir la porta a estudiar després "exempcions" en funció del nivell de renda. I en unes recents declaracions Oriol Pujol ha reconegut que hi pot haver matisos respecte a l'euro per recepta, en funció de la renda, el tipus de malaltia o la cronicitat de determinades patologies.Tot plegat sona a... improvisació!

El nostre primer secretari, Pere Navarro ho dit alt i clar: tindrem la mà estesa, però amb condicions. Pagar un euro per recepta és una de les “receptes” menys solidàries que se l’hi ha acudit al govern dels "millors". El que els hi deia: la importància de les paraules i de les valors, sobretot dels valors.

El futuro está lleno de mujeres valientes

Las declaraciones de Carme Chacón diciendo "Estoy lista" han sido una de las noticias del día de hoy, está lista para comenzar una carrera hacía la Secretaría General del PSOE

Carme siempre ha sido una mujer valiente y eso se ve, se palpa y se intuye. Por muchos motivos, seguro que uno se va forjando el carácter con el paso de la vida y las experiencias vividas, pero los que está claro es que no le da miedo enfrentarse a los nuevos retos.

Me comentaba una amiga, que ser valiente era tener miedo pero seguir adelante, porque si no tienes miedo... ya no eres valiente. Lo eres cuando sabes que puedes perder, pero aún así decides que debes seguir por ese camino.

La historia de la humanidad siempre ha explicado que los hombres eran los cazadores (por lo tanto valientes) y las mujeres se quedaban a proteger a las crías (por lo tanto cuidadoras), luego ellos hacían las guerras y ellas se quedaban en la ciudades y pueblos que eran saqueados por los enemigos...Ellos son los valientes... pues no estoy de acuerdo.

La valentía es de todos, de algunos más que de otros, hombres y mujeres, pero mi experiencia me dice que la historia está plagada de mujeres valientes.

Os pondré un ejemplo cotidiano, mi abuela, la Vista (Visitación) una mujer absolutamente anónima, estaba sola a cargo de su familia: un padre ciego, un niño de un año, una madre, y sin saber dónde estaba su marido... en Barcelona derrotada y bombardeada en 1939. Dónde escaseaba la comida, donde no tenía trabajo porque su puesto en el mercado, una pollería, que había pagado el alquiler durante toda la guerra, y por falta de suministro de viandas había permanecido cerrada los últimos años.., le habían cambiado la cerradura, y los propietarios sólo le dieron por respuesta: que si reclamaba la denunciarían por "Roja".

Ella  que había crecido en la República, que había aprendido a leer y a escribir en catalán y era del CGT, porque como ella decía todo el mundo lo era, y su marido se había a listado voluntario a luchar por la República, por motivos casi más de seguridad que porque tuviera una gran ideología política, pero de mi abuelo, persona que he siempre he adorado ya hablaré otro día, hoy hablaremos de ellas que cuidan y que son valientes.

Porque yo nunca habría dicho que mi abuela era valiente, si no la que me cuidaba, la que me hacía chocolate y la que me tostaba el pan con mantequilla, la que insistía que acabase todo lo que había en el plato ...

Pero con el tiempo se que era una mujer valiente, al igual que muchas.

Cada vez conozco más mujeres valientes: las emprendedoras que empiezan un sueño, trabajan duro, luchan, se esfuerzan, caen se levantan avanzan y triunfan. Las su pareja  las deja por alguien más joven y se re-inventan a los 50 años, las que aprenden que ante las dificultades hay que pedir ayuda, las que han luchado porque hoy nosotras tengamos todos los derechos y deberes y nos parezca normal...como por ejemplo la diputada Clara Campoamor, que consiguió el voto femenino en nuestro país sin que ninguna mujer tuviera que morir por ello.

El  pasado y el futuro está lleno de mujeres valientes, y una de ellas sin duda se llama Carme Chacón. Sea cual sea el final de la partida, ella ya lo ha demostrado: ¡ Es valiente!