Amb la cara i la creu

Vaig dir que faria un post dedicat als amics, perquè un d’ells em va dir la falta ortogràfica més GRAN del meu Blog, el meu segon cognom:Riqué i aquesta setmana se'l mereixen més que mai perquè me oblidat d'un dinar, una amiga marxa lluny, i dues d'elles han fet anys...

Un post dedicat als amics, als nou i als de sempre, perquè als amics són una part molt important de les nostres vides.

Fa poc, arrel de l’aniversari d’una amiga, vaig recuperar un article de la Rosa Montero que es va publicar a El País Semanal de fa uns anys titulat Gracias com a targeta de felicitació. L’article parlava dels amics i de lo difícil que és escriure sobre l’amistat perquè com de l’amor tots ens considerem experts en el tema.

Però l’amistat no és un sentiment sobtat com ho és l'amor, creix poc a poc, es construeix amb el llarg del temps, cal mimar-la i gastar hi temps, cuidar-la.

Amb l'elecció dels amics a vegades t'equivoques i d’aquell que et pensaves que seria un gran amic, després resulta que no...Tens amics de l'escola, de l’adolescència, de l'universitat... dels que quan els retrobés al caps dels anys, pots mantenir una conversa com si fes només una setmana que no us veieu, i d'altres que vas fent pel camí a la maduresa, de la feina, del treball en equip, d'un viatge..

Com de costum hi ha molts referents cinematogràfics que parlen de la amistat com Los amigos de Peter de Kenneth Brannagh (1992) on Emma Thomson fa un interpretació molt divertida, i el llavors desconegut Hugh Laurie (Dr. House) te un dels papers protagonistes. I de sèries televisives com Friends, Bands of Broders o fins i tot The West Wing. Si cliqueu l'enllaç veureu un fragment d'un dels meus capítols preferits, per molts motius: sempre he sigut una romàntica i aquest capítol ho te tot: saviesa, democràcia en estat pur, instint femení, treball en equip per una causa justa i el protagonista és un senador. Tot i que la primera vegada que el vaig veure l'any 2006, no sabia el que em deparava el futur.

Un de les meus poemes preferit del llibre amb el mateix nom de Kristiane Allert-Wybranietz i diu:

Com si fos, tan senzill!
Jo t’ofereixo: La meva amistat
Data de lliurament: De seguida, amb provisió de sentiments
Preu: De franc
Reserva de propietat: Cap possibilitat de guany
Lliurament: A domicili, sense despeses i al contrari del que s'acostuma , sense embalatge

Als meus amics me’ls estimo i no em fa vergonya dir-ho, sempre que els necessito hi són, hem compartit rialles, caps de setmana, secrets, complicitats, angoixes i pors, i el més important m’accepten com soc: amb la cara i la creu,de vegades com l'escuma d'un gasosa... i amb faltes d'ortografia incloses!

L’article de Rosa Montero ho explica amb molta clarividència, no el sabut trobar a la xarxa però segur que hi és, i acaba amb una senzilla frase que em permeto adaptar.
Gràcies per que hem compartit i pel que compartirem. Moltes gràcies.

Fumar mata i al cinema més

La darrera pel.lícula que he vist la darrera versió de Los hombres que no amaban a las mujeres em va agradar, tot i que tota l’estona em molestava un gest que els dos protagonistes feien en cada seqüència: encendre una cigarreta…

Començo a estar cansada d’aquestes pel·lícules en que tothom fuma, i fuma …
Segur que la majoria de directors de cinema diran que és un recurs necessari per donar força als personatges o per "emboirà" a l’espectador

Però realment cal? Avui a l’any 2011? Quan sabem com és de perjudicial el tabac, quan conèixem les estratègies de la indústria tabaquera per captar als adolescent, el seu principal "target," perquè s’inicín en l’hàbit de fumar..quan més joves millor! Les tabaqueres saben el poder addictiu del tabac i per tant garanteixen el negoci. Perquè també saben que a mesura que el tabac va causant baixes, en els amics, familiar, i en les pròpies limitacions personals la gent deixa de fumar o  almenys ho intenta..

La mortalitat global relacionada amb el tabac a Catalunya  l’any 2006 (dades més recent publicades a la web del Departament de Salut) va ser de 8.673 persones mortes, un 15,5%  del total  de la mortalitat. En homes un 20% i en dones en aquell moment un 6%. Tots els professionals de la salut sabem que la xifra de la mortalitat en malalties relacionades amb el tabac, en dones anirà creixent, perquè elles es van incorporar al món del cigarret fa menys temps, gràcies entre altres raons, al món cinematogràfic per ser una mica com la Lauren Bacall, i també com a símbol d'una alliberament.. en que fumar ens posava al mateix nivell que els homes.

Si voleu dades més recent xafardejeu Salut en Xifres ( darrera actualització 2009) no esta desglossat per causes relacionades amb el tabac, però si podreu veure informació interessant sobre la salut al nostre país.

No hem d'oblidar però que la LLei de 42/210de 30 de desembre de 2010, no va entrar en vigor fins el dia 2 de gener del 2011, l'objectiu de la qual és aconseguir que el nombre de fumadors disminueixi dia a dia, i que ara per ara les dades no estan publicades a la web del Departament, però esperem que hagin millorat en quant al consum de tabac

Tot i així els cineastes continuen fent que personatges tant carismàtics com podria ser el detectiu periodista de la saga Millenium, l'actor Daniel Craig no pari d’encendre cigarretes durant tot a la pel·lícula! I no diguem la protagonista femenina, Lisbeth Salander, el personatge que el broda Rooney Mara. Que hauria passat si en lloc de fumar hagués mastegat xiclet? No ens hauria semblat tant interessant... Doncs sembla que no.

Crec que seria bo que de la mateixa manera que ja ens hem acostumat a que no és pugui fumar en espais públics tancats, també comencéssim avançar en el camí de reivindicar que no fumar et fa igual d’interessant que fumar, és més fas més bona olor i els petons tenen millor gust.

Austràlia esta prohibit fumar a les platges perquè es consideren parcs naturals i espais públics, jo no demano tant ,però si que no acceptem com a normal les cigarretes cinematogràfiques, per cert si busqueu a Google imatges de la pel.lícula no hi ha ni un sol fotograma de cap personatge amb una cigarreta ... 

Fins als anys 70 podia semblar interessant que els actors fumessin, però al primer episodi de la sèrie Mad Men ja explica els perills del tabac. I veus  que com a bons publicistes que són aconseguixen donar-li la volta perquè el seu client, continuí venent ...i ells continuen fumant tota la sèrie.

Però al principis del segle XXI ja no! Perquè sabem que fumar mata, i ho sabem tots: escriptors, guionistes, directors, i sobretot espectadors!

De vez en cuando la vida

A vegades de tant en tant tot surt bé, estàs content, la gent és més amable, no et semblen tan horrorosos els discursos dels polítics de l’oposició, fins i tot penses que potser aquests són diferents...tal com descriu una meravellosa cançó de Joan Manel Serrat " De Vez en Cuando la Vida" .

D’aquesta sensació, en són responsables principalment unes hormones anomenades endorfines, explicació cinetífica que ens donaria Eduard Punset, per això quan estem enamorats tot sembla meravellós... Però també en altres moments de la nostra vida: quan el Barça guanya la Champions, el nivell d’endorfines de Catalunya estic segura que si algú les ha mesurat ha de ser altíssim!  O per exemple, recordo la plaça Sant Jaume el dia la proclamació del Govern d'en Pascual Maragall, els que hi érem, i érem uns quants, crec que teniem un nivell d'emoció i felicitat molt elevat. 

Llibres, com el darrer de l'Albert Espinosa "Si tú me dices ven lo dejo todo... pero dime ven", o pel.lícules com Kung Fu Panda i Kung Fu Panda 2 , films que despleguen tota la filosofia oriental en format de dibuix animat de la excel.lent DreamWorks Animation, d'aquelles pel.lícules que són per adults i per nens,  parlen del que jo volia parlar en aquets post, de "filosofia" vital, de fer-se gran, de saber el que vols.

És una de les claus de la vida, saber el que vols: si vols ser cuiner o vols ser una estrella de cinema, si vols ser escriptor o arquitecte, si vols ser detectiu o polític... Això és resumeix en la famosa frase que molts hem pronunciat:“Es que no sé què vull ser de gran?” i normalment la diem entre els 35 i els 40 anys que ja som bastant grans... (Felicito a tots aquells que l'hagin pronunciat abans!) Però fins que un, no ha recorregut un bon tros de la vida, és difícil saber el que realment vols.

Quan saps on ets i qui ets, que vols i cap on vols anar, apareix un Shen centrat clar, és com ho anomena la medicina tradicional xinesa i alehores estàs radiant i feliç !

No crec que sempre sigui així, però a vegades sí, i quan ho aconsegueixes, tothom és més amable, et truca aquell amic que feia temps que no veies i quedeu, i tot surt bé... o no, però tú ho entomes.

Científicament em sembla que les endorfines que secretem quan ens enamorem duren uns 6 mesos, no sé quan dura el Shen centrat i clar... espero que una mica més...

La importància de les paraules ... i del valors

“La importància de les paraules...”ho deia Àngels Barceló a Hora 25 el dijous 28 de Novembre per començar un debat amb els seus tertulians referint-se a la mateixa manera de dir “copagament” que “tiquet moderador”. Perquè és el mateix, exactament el mateix. Però des d’aquell dijous fins avui han passat moltes coses. Anem per parts, perquè aquesta realitat trepidant no ens deixa temps de reflexionar, i a vegades cal fer ho:

En primer lloc el Primer secretari del PSC, escollit en el darrer Congrés, Pere Navarro ha deixat clar que tenim la mà estesa envers al Govern de al Generalitat però amb condicions: que les decisions de austeritat no castiguin a les classes mitjanes. Mentre el president Mas mante la geometria variable per pactar els pressupostos

Tornem a la importància de les paraules ja siguin escrites o parlades.

Recordo que en cap dels programes electorals de CIU o del PP consta un sol paràgraf sobre el copagament; és més, el Partit Popular va dir que no en posaria. Ni tampoc consta cap paràgraf sobre totes les mesures que el Govern ha anat desgranant.

Comencem per la sorpresa que ens va donar en la primera compareixença el president Artur Mas, pocs dies després de haver guanyat les eleccions generals el PP, però on CIU va ser la força més votada a Catalunya.

En l’argot de salut ens referim a tiquet moderador, aquella taxa que és posa per dissuadir el consum de serveis. En alguns països del Nord d’Europa com Suècia i Noruega, en els que ens emmirallem sovint, l’utilitzen. Darrerament, però, s’ha publicat un article, “No todo es clínica”, de José Ramón Repullo,que qüestiona l’equitat en l’ús de tiquet moderador perquè no discriminen entre l’ús i l’abús.

Durant els darrers quatre anys a Catalunya s’ha establert el millor tiquet moderador pel consum de fàrmacs: la recepta electrònica, aquest avenç tecnològic que ha fet que tots els pacients tinguin només aquell fàrmacs que necessiten, que els metges puguin establir quines son les pautes més adequades, que les visites als CAPs disminueixin per aquets motiu... Per tant de tiquet moderador res, si de cas tiquet recaptador .

L’únic que aportarà aquest copagament serà uns ingressos de 100 M d’euros.

Després de les declaracions del President anunciant que estudiarien el tema, ràpidament el Col·legi de Metges de Barcelona va corregir, especificant que no recaigués en els pacients crònics, que son els que més consumeixen, i que es tingués en compte el nivell de renta. El vicepresident del COMB deia textualment “si serveix per incorporar més recursos, el saludarem favorablement”.

Doncs ja estava tot dit: aleshores per posar-li la nota nacionalista només ha va caldre recordar que aquestes modificacions no es podien fer des de les autonomies, sinó que s’havien de prendre dins l’àmbit del Consejo Interterritorial de Salud, que no és reuniria fins tenir el nou Govern. I amb l’aprovació del Ministeri, perquè la farmàcia és una de les poques competències que li queda al Ministeri en temes de Sanitat, i a més requereix una modificació legislativa.

Mentrestant, el nou president del Govern espanyol no ha dit res...De moment sondeja les seves autonomies, Madrid i Galicia es mostren partidàries, mentre que casualment Javier Arenas, que en breu te eleccions a Andalusia, diu que ni parlar-ne; i València rebutja directament el copagament.

Hem continuat dia darrera dia: el Gerent del Clínic feia unes declaracions on deia que considerava “insuficients” les retallades i era necessari introduir el impostos indirectes (copagament). El 061 defensava que deixar de contestar 35 trucades diàries no era greu, per uns servei d‘emergències... El sector de Salut Mental carregava contra la tisorada i avisava que començava a tenir conseqüències greus per aquest pacients...

Diferents dirigents de CiU han demanat repetidament “PSC fort i responsable” i que passem pàgina del “malbaratament, la mala gestió , l’herència econòmica i l’esta ànims que hem deixat al país". Els nostres diputats no han parat de fer declaracions en contra de la mesura de copagament de l’euro per recepta. En la presentació de la Llei de Pressupostos el passat 20 de desembre, el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar el "tiquet moderador" com un impost "dissuasori" que s'aplicaria d'entrada amb caràcter "universal", encara que va obrir la porta a estudiar després "exempcions" en funció del nivell de renda. I en unes recents declaracions Oriol Pujol ha reconegut que hi pot haver matisos respecte a l'euro per recepta, en funció de la renda, el tipus de malaltia o la cronicitat de determinades patologies.Tot plegat sona a... improvisació!

El nostre primer secretari, Pere Navarro ho dit alt i clar: tindrem la mà estesa, però amb condicions. Pagar un euro per recepta és una de les “receptes” menys solidàries que se l’hi ha acudit al govern dels "millors". El que els hi deia: la importància de les paraules i de les valors, sobretot dels valors.

El futuro está lleno de mujeres valientes

Las declaraciones de Carme Chacón diciendo "Estoy lista" han sido una de las noticias del día de hoy, está lista para comenzar una carrera hacía la Secretaría General del PSOE

Carme siempre ha sido una mujer valiente y eso se ve, se palpa y se intuye. Por muchos motivos, seguro que uno se va forjando el carácter con el paso de la vida y las experiencias vividas, pero los que está claro es que no le da miedo enfrentarse a los nuevos retos.

Me comentaba una amiga, que ser valiente era tener miedo pero seguir adelante, porque si no tienes miedo... ya no eres valiente. Lo eres cuando sabes que puedes perder, pero aún así decides que debes seguir por ese camino.

La historia de la humanidad siempre ha explicado que los hombres eran los cazadores (por lo tanto valientes) y las mujeres se quedaban a proteger a las crías (por lo tanto cuidadoras), luego ellos hacían las guerras y ellas se quedaban en la ciudades y pueblos que eran saqueados por los enemigos...Ellos son los valientes... pues no estoy de acuerdo.

La valentía es de todos, de algunos más que de otros, hombres y mujeres, pero mi experiencia me dice que la historia está plagada de mujeres valientes.

Os pondré un ejemplo cotidiano, mi abuela, la Vista (Visitación) una mujer absolutamente anónima, estaba sola a cargo de su familia: un padre ciego, un niño de un año, una madre, y sin saber dónde estaba su marido... en Barcelona derrotada y bombardeada en 1939. Dónde escaseaba la comida, donde no tenía trabajo porque su puesto en el mercado, una pollería, que había pagado el alquiler durante toda la guerra, y por falta de suministro de viandas había permanecido cerrada los últimos años.., le habían cambiado la cerradura, y los propietarios sólo le dieron por respuesta: que si reclamaba la denunciarían por "Roja".

Ella  que había crecido en la República, que había aprendido a leer y a escribir en catalán y era del CGT, porque como ella decía todo el mundo lo era, y su marido se había a listado voluntario a luchar por la República, por motivos casi más de seguridad que porque tuviera una gran ideología política, pero de mi abuelo, persona que he siempre he adorado ya hablaré otro día, hoy hablaremos de ellas que cuidan y que son valientes.

Porque yo nunca habría dicho que mi abuela era valiente, si no la que me cuidaba, la que me hacía chocolate y la que me tostaba el pan con mantequilla, la que insistía que acabase todo lo que había en el plato ...

Pero con el tiempo se que era una mujer valiente, al igual que muchas.

Cada vez conozco más mujeres valientes: las emprendedoras que empiezan un sueño, trabajan duro, luchan, se esfuerzan, caen se levantan avanzan y triunfan. Las su pareja  las deja por alguien más joven y se re-inventan a los 50 años, las que aprenden que ante las dificultades hay que pedir ayuda, las que han luchado porque hoy nosotras tengamos todos los derechos y deberes y nos parezca normal...como por ejemplo la diputada Clara Campoamor, que consiguió el voto femenino en nuestro país sin que ninguna mujer tuviera que morir por ello.

El  pasado y el futuro está lleno de mujeres valientes, y una de ellas sin duda se llama Carme Chacón. Sea cual sea el final de la partida, ella ya lo ha demostrado: ¡ Es valiente!